sobre el nivell de blanc

Hi ha una manera de mesurar l'altura en referència al nivell ordinari del mar que compta els metres d'elevació que el sobrepassen. Amb aquesta mesura, que estandarditza la geografia, s'estableix un punt de referència sobre el que construir la emergència. Emergència però, té doble accepció i ens situa en la ambivalència d'una paraula que tant es refereix al risc de supervivència com a l'acció de sobresortir. Com ocorre amb l'emersió de la terra sobre la superfície del mar quan forma un illot.

Com ocorre per d'altra banda, quan una emergència ens emplaça a reaccionar davant la imminència del perill, i ens posiciona davant les prioritats de salvament. Són aquestes prioritats, les que massa sovint s'esvaeixen davant els nostres ulls, precisament per ser tan properes.

En estat de repòs i certesa ens distanciem del nucli immanent al ésser que suposa la recerca i la inquietud. Mentre que en l'emergència s'activen tots els ressorts més instintius, i creatius, doncs mantenen el focus en la urgència, la significança, la transcendència...

De la mateixa forma la poesia, la literatura, l'art, la cultura en general, permeten traslladar l'estat d'emergència a l'espai no localitzat de l'ànima.

«La vida es en sí misma y siempre un naufragio. Naufragar no es ahogarse. El pobre humano, sintiendo que se sumerge en el abismo, agita los brazos para mantenerse a flote. Esa agitación de los brazos con que reacciona ante su propia perdición, es la cultura –un movimiento natatorio.»
José Ortega y Gasset

Més enllà de la cuita de la vida, està tot allò que s'eleva i ens eleva per sobre el nivell ordinari: per sobre del mar o sobre el blanc. Podríem dir que per sobre el nivell de blanc és llindar. I com afirma Gilles Deleuze: «Tota consciència és llindar».

El blanc d'un full és també un espai suspès de pensa i de silenci, esperant acollir la paraula o el gest que emergeix en els seus múltiples illots per encadenar un arxipèlag de sentit. Les paraules, alcen el seu cos de poema per sobre el nivell del mar blanc de la pàgina. S'enlairen, oscil·lants, a la profunditat d'un cel obert.

El poema és tant camí com petjada. Nina Berbèrova, en el seu relat autobiogràfic “El subratllat és meu”, indica la seva precoç inclinació a vessar en paraules «per sobrecàrrega a l'ànima»; per tot allò que no pot contindre i que el desig aboca sobre el blanc, emergint de la fugaç suspensió de la revelació. Inscrit cada instant, la consciència del moment present vol enregistrar la vida. Escriure sobre la inscripció —fer blanc sobre el registre— és encadenament de cultius i cultures vives.

«La fijeza es siempre momentánea. Es un equilibrio, a un tiempo precario y perfecto, que dura lo que dura un instante:... »
Octavio Paz

La poesia fonamenta grans veritats indemostrables. Chantal Maillard es mestra en aquesta inhabitual destresa: «la lucidez es fràgil». Llavors, en estat de fragilitat permanent, la lucidesa es torna supervivència?

El concepte de sobreviure necessita d'una nova aproximació. El prefixe sobre- sembla elevar les expectatives del viure. Sobreviure doncs —viure per sobre el nivell de blanc—, ja seria una aspiració d'ampliar anhels més enllà de la pura contingència. Viure per sobre es ja acopi d'intangibilitat, d'agitacions, inquietuds i tremolors accentuades pel vent desfermat que carrega contra l'ànima vacil·lant, arquejada, tal volta per les ràfegues que la sacsegen.

«Si no te pido nada.

O sí:
que dejes intocada mi intemperie
»
Jesus Aguado

Què és allò que ens sosté dempeus, fràgils i mal·leables alhora, enmig del temporal? Què és allò que, com un far encès d'una interioritat resistent, manté l'horitzó com a referència?

«...volien dreçar l'ombra a coses tortes.»
Joan Brossa

El nivell es fa servir per dreçar les coses tortes. Aquest projecta una línia d'horitzó tremolós que marca un esforç per sobre el qual sembla agitar-se la poesia. La tasca de dreçar la torcedura és ingent, resta sense acabar encara, i de esta manera roman la instal·lació amb el seu utillatge accessori per remarcar el moment d'imperfecció, d'eventualitat, d'inacabament.